Des de Femarec volem compartir l’entrevista pòstuma al que va ser president de Dincat, Manel Palou, dins el “Cicle d’entrevistes 50 anys Dincat”; amb el seu llegat, continuarem lluitant pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats.

Manuel Palou, president de Dincat “Jo no he treballat mai, però he fet molta feina”

Ell sempre deia que no tenia perfil de president. En canvi, els que vam tenir la sort de conèixer-lo, coincidim en que no hi hagués hagut ningú més adequat per liderar Dincat. Apassionat de la seva feina, dels que els agrada arremangar-se i defugir dels focus i protagonismes, en Manel, ens ha deixat un llegat que ens acompanyarà a tots al llarg de la nostra lluita pels drets del col·lectiu de la discapacitat intel·lectual.

Amb una llarga trajectòria professional al sector, va ser, entre d’altres, director de la Fundació Viver de Bell-Lloc (1990-2013), així com cofundador i director de Sinergrup (2007-2013). També va formar part de multitud d’òrgans de govern d’entitats i federacions del sector. I ho va fer fins l’últim dia. Pel compromís i la gran humanitat que sempre l’acompanyaven, i havent-nos deixat ara fa poc menys d’un mes als seus 76 anys, decidim publicar aquesta entrevista feta el passat 25 d’abril. La seva última entrevista, havia de ser, sens dubte, la primera del “Cicle d’entrevistes 50 anys Dincat”.

Seguirem la teva estela, Manel.

 

(entrevista realitzada el 25 d’abril de 2023)

Després d’una gran trajectòria al sector, als teus 76 anys, ets president de Dincat, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Donem un cop d’ull al passat. Què t’ha portat fins aquí? Hi estaves predestinat? 

En absolut! A priori, no semblava que estigués predestinat a dedicar-me a la discapacitat intel·lectual. Ni havia estudiat, ni m’havia preparat per això. De fet, vaig estudiar Dret i després vaig entrar com a redactor a l’Enciclopèdia Catalana, i vaig començar a dedicar-me al món editorial. I també vaig viure anys de projectes divertits i bohemis. Fins i tot vaig ser en un grup de teatre!

Un dia, però, em vaig assabentar pel meu germà que el Departament de Sanitat, del qual depenien en aquell moment els Serveis Socials, buscava un perfil semblant al meu i m’hi vaig animar. I així va ser com vaig entrar, l’any 88, al Servei d’atenció a persones amb discapacitat. Bé, disminuïts, se’n deia en aquell moment…

I aquest fou el teu primer contacte amb el sector, un col·lectiu que en aquell moment començava a fer-se veure. Fins aleshores, per tant…

Era un món completament desconegut per a mi, exacte.

Negociava convenis, concerts, feia una tasca amb un contingut més aviat de gestió econòmica. Però vaig topar amb una persona extraordinària, la Montserrat Betriu, la qual era, en aquell moment, cap del Servei de Persones amb Disminució Psíquica. Ens vam fer molt amics i vam compaginar molt. Fou amb ella amb qui entro realment en contacte amb el món de la discapacitat intel·lectual.

“Realment”… què vols dir?

Era funcionari, però, on menys temps vaig estar era a la taula del despatx. Em vaig dedicar a voltar per tot el territori, calia atendre les necessitats d’arreu i veure de primera mà els problemes reals que tenien. No volia que m’ho expliquessin, calia veure-ho.

Hi ha polítics que creuen que la seva feina és administrar un pressupost i jo crec que això no és veritat. El que s’ha de fer és arreglar el problema. Si no hi ha pressupost, s’ha de buscar allà on sigui. I això és el que jo em vaig dedicar a fer.

I mans a l’obra!

Ens vam patejar el territori, vam conèixer les necessitats i vam fer el possible per fer arribar els recursos per tirar endavant els projectes i entitats. I vam aprendre tot allò que faltava i que calia fer diferent des de l’administració.

I la veritat és que em va captivar aquest món. Vaig conèixer els Centres Especials de Treball que, en aquell moment, pràcticament començaven. Alguns ja tenien alguna trajectòria interessant, com Prodis, La Fageda, Àuria o Tecsalsa. Projectes empresarials pensats i adreçats a persones amb discapacitat intel·lectual que, amb els suports adients, eren productives i feien una feina amb sentit. Integrar socialment a través del treball. Vaig trobar-ho fantàstic!

I al cap d’un temps ja vas entrar a Viver de Bell-Lloc…

L’any 90. En aquell moment, Viver de Bell-lloc era un projecte incipient que rebia el suport del Departament de Treball. Rellevaven el director i havia de ser un funcionari. Ningú volia! Ni tan sols entenien la meva decisió. En canvi, jo no m’ho vaig haver ni de pensar. Ho vaig veure claríssim.

Dius que encara era un projecte molt incipient…

Estava tot per fer! Érem 18 persones amb un gran projecte a construir. Vam fer una feina de redisseny i reorientació a través de la inspiració de tot allò que havia conegut arreu. Em va apassionar.

I t’hi vas deixar el cor i la pell  fins a la teva jubilació…

Vaig continuar dedicant-m’hi, però des del patronat. Al cap d’un temps ja vaig passar a ser-ne el president. I fins avui, doncs encara ho soc.

I l’any 2017, en un moment en què estava retirat de l’activitat diària, el José Carlos Eiriz, actual Director general de Fundalis, em va venir a buscar. Ell i un seguit de professionals molt potents del sector presentaven candidatura a l’AEES, però els faltava un president. I em va dir: <<Tenim un problema. Tenim molta feina feta, però ens fa falta un líder, i hauries de ser tu>>. I jo li deia: <<no tinc pas el perfil i estic retirat…>>. No m’hi veia perquè a mi no m‘agrada que parlin de mi, ni exposar-me. Em sento més de base.

Però jo soc molt amic del José Carlos i hi tinc tanta confiança que, al final, davant la seva insistència, li vaig dir: <<una vegada més a la vida, el que tu em diguis ho faré>>.

I així va ser.

Si podia ser útil… endavant. Vam començar a l’AEES i, al cap de dos anys, ens vam presentar per la Federació, amb el projecte “Una Sola Veu”, atès que la base associativa és la mateixa.

Donem suport a les entitats que defensen els drets de les persones, aquesta és la funció de Dincat. La nostra missió és, per tant, facilitar el dia a dia de les entitats, assegurar-los una carretera ben asfaltada, per tal que puguin aterrar com cal els principis que la federació defensa. Per això, era important que la Federació i l’AEES anessin de la mà. Per tant, una sola veu i una veu molt potent.

Aquest any celebrem els 50 anys. 50 anys de lluita que han fet evolucionar el sector… Quines han estat les grans transformacions que destacaries si donem un cop d’ull enrere?

En primer lloc, fa trenta anys érem completament invisibles. Les mateixes famílies no volien reconèixer la discapacitat d’un dels seus. Hi havia un pudor absolut. Al començament, de fet, em costava molt convèncer algunes famílies que el seu fill podia ser a un centre, treballar, formar-se… No s’ho creien. Amb això hem avançat tant… Aquest estigma ja no hi és. Seguim sent invisibles, però d’una altra manera.

I la transformació a partir de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat és, encara ara, un abans i un després. Un canvi de mirada, de paradigma. La Convenció ens ha obert els ulls, podríem dir. Això ens ha fet anar avançant en drets. Hem anat normalitzant la vida de les persones. Si no els deixaven votar fins fa quatre dies! Si encara discutim si han de tenir fills o no, en comptes que siguin ells qui decideixin! A molts els agafa vertigen, perquè hi ha hagut massa proteccionisme, la gent no està preparada.

I ara, cal revisar i actualitzar el model de Serveis Socials, la Cartera, per tal d’adaptar-la al que dictamina la Convenció.

Anem als reptes doncs.

De reptes n’hi ha molts! I sí, un d’ells és la transformació de les entitats i de la Cartera de Serveis Socials per tal d’adaptar-nos a la Convenció, al model centrat en la persona. La desinstitucionalització, que en diuen. I la presa de decisions com a eix vertebrador ha de ser la nostra guia.

Tenim un sistema rígid on al centre hi ha la institució, obligant a les persones a adaptar-se. Aquest sistema va ser útil en el seu moment, però ja no té recorregut. Cal flexibilitat, cal ser capaços d’adaptar-se a les necessitats de suport que són canviants al llarg de la vida d’una persona. Ja hi ha entitats que han fet el pas cap aquesta nova manera de funcionar, ja que som un sector que, com sempre, anem per davant de l’administració.

No hi ha prou voluntat de l’administració?

Hi ha gent convençuda, però costarà molt, s’han de vèncer moltes reticències. L’administració té sempre el fre de mà posat i em temo que, si no ho impulsem nosaltres des de dins, el camí serà molt llarg.

Què els diries a les entitats que volen fer el pas, però encara no s’atreveixen?

Els animo a tirar endavant amb allò que el seu cor els està indicant. No esperaria el canvi de la Cartera de Serveis. No hem d’anar a remolc de l’administració, hem de provocar i impulsar el canvi nosaltres. I els diria que busquin aliances, que busquin suports. Posem-nos-hi tots!

Hi ha una dita que a mi m’agrada molt que diu: “Si vols anar de pressa, ves sol, i si vols anar lluny, ves acompanyat”. Pels trajectes llargs, com més siguem, millor, i l’administració el que cal és que ens doni la benzina.

Destaca’m algun repte més de futur…

D’una banda, destacaria la necessitat de generar més aliances dins el territori, dins les comarques. Al Vallès Oriental, per exemple, som sis agents que estem operant al mateix territori, amb el mateix objectiu i dirigits a la mateixa població. No té sentit. No em refereixo al fet que només hi hagi un sol centre, sinó que, d’entrada, es complementin, col·laborin.

Costa, perquè a Catalunya, en general, som molt donats a l’atomització, cada un del seu pare i mare, amb les nostres singularitats. Però cal que ens distribuïm, ens complementem i racionalitzem els recursos. I també més aliances extraterritorials, és clar. I, sens dubte, el treball. El treball de les persones amb discapacitat intel·lectual és un assumpte que m’amoïna molt, al qual li dono i dono voltes. Cal generar més treball i de més qualitat. I quan dic qualitat, em refereixo a una feina digna, amb sentit, que els aporti i els agradi.

De treball prou que en saps! Permet-me acabar l’entrevista felicitant-te per la medalla al Treball President Macià 2022 amb què t’ha guardonat la Generalitat.

N’estic molt agraït i content! Però et confesso que, a priori, vaig tenir les meves reserves. I ara entendràs el perquè, t’explicaré una anècdota que em va passar ara fa molts anys.

Feia poc que havia descobert el món de la inclusió laboral, i em va tocar parlar a un congrés de psiquiatria després que ho fes un savi americà. Ell va començar a dir que el treball denigra, que aliena, que esgota… va anomenar tots els aspectes absolutament negatius del treball. Una cosa terrible! I aleshores em toca parlar a mi i, és clar, vaig dir: <<aquest senyor en sap més que jo, però el meu discurs és completament oposat. Us vinc a parlar de les múltiples virtuts del treball. El treball estructura la persona, dignifica, socialitza, identifica, ens fa autònoms…>>. Vaig fer un discurs que em segueixo creient. Però, tot plegat, em va portar a pensar: <<què passa que aquest home que en sap tant diu això?>>.  I vaig investigar i vaig aprendre l’origen de la paraula treball. Tots dos teníem raó. Coneixes l’origen de la paraula Treball?

El cert és que no…

Ve del llatí Tripalium, que eren tres estaques encreuades on lligaven als condemnats o als esclaus que es rebotaven. Per tant, era un mètode de tortura. La paraula “treball”, per tant, té una càrrega negativa. I, per això, des que ho sé, a mi m’agrada parlar de “laborar”, que ve de llaurar, de llavor, de donar vida. I, en català, també tenim la paraula “feina”, de fer. Feinejar és bonic, treballar esclavitza. Per tant, hem d’erradicar el treball i generar feines, ja que el primer ens denigra i l’altre ens ajuda a realitzar-nos. I, sobretot, una feina ha de ser creativa, amb sentit, enriquidora. T’ha de fer més persona i més solidari.

Jo no he treballat mai, però he fet molta feina. Oi què és diferent?