Aprofòbia és un terme creat fa més de 20 anys per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica de la Universitat de València, i que es defineix com a menyspreu o odi a la gent pobra.

És un terme que permet precisar casos que abans es qualificaven de xenofòbia o de racisme, però que en el fons eren d’odi a les persones per la seva pobresa, i no tant per la seva procedència.

 

 Per què es rebutja als pitjor situats, als més febles?

L’individualisme i la competitivitat, imperants en aquets moments en la nostra societat, pressuposen que l’èxit només depèn de la voluntat, l’esforç i el talent, i que res tenen a veure les circumstàncies socioeconòmiques del país de naixement, la salut, o el capital social, cultural o econòmic dels pares.

En lloc d’entendre la pobresa com un fracàs social, es reacciona menyspreant, responsabilitzant i culpant als pobres de la seva situació, o en el millor dels casos, aplicant una presumpció de culpabilitat.

A la persona en situació de pobresa se la carrega amb l’estigma i els judicis morals que comporten la dependència, les malalties mentals i les addiccions. Se’l relaciona amb conductes delictives i se la caracteritza com una amenaça per a la seguretat i la convivència.

 En aquesta estigmatització juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació, que simplifiquen la realitat de la pobresa i el sensellarisme, i redueixen la identitat de les persones a la categoria de “captaires” o “vagabunds”, infringint principis deontològics bàsics del periodisme, com el respecte a la dignitat humana.

 

El discurs d’odi aporòfob

El discurs d’odi aporòfob passa relativament desapercebut perquè en moltes ocasions es solapa i interactua amb altres formes d’exclusió social com el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia o el sexisme. El fet de confluir amb altres categories socials d’opressió o discriminació com la raça, el gènere o l’orientació sexual dificulta la categorització de certs discursos d’odi com aporòfobs.

A més, la marginalitat i la manca de poder social i comunicatiu, intrínseques a la pobresa, dificulten la reivindicació i la denúncia del discurs d’odi aporòfob.

Però la veritat és que hi ha múltiples exemples de discurs aporòfob. És el cas de certs discursos polítics que criminalitzen la pobresa o tracten de demonitzar les ajudes socials, sobre les que situen interessadament l’ombra permanent del frau. Es jutja al pobre, es jutgen la seva vida i les seves decisions, i s’acaba dictant una sentència inapel·lable: no mereix que l’Estat de Benestar el protegeixi.

Darrerament tenim diversos exemples d’aquesta situació a casa nostra, tan pel que fa a l’augment de persones sense llar a grans ciutats com Barcelona, com a reaccions de rebuig envers col·lectius vulnerables com la persecució dels desallotjats de Badalona.

 

Conseqüències de la aporofòbia i el discurs aporòfob

La aporofòbia és un dels factors que alimenten el cercle viciós de l’exclusió i la marginació. En primer lloc, perquè té una incidència dramàtica en l’autoestima de les persones, que retroalimenta l’espiral de degradació. En segon lloc, perquè el rebuig dificulta enormement la reinserció sociolaboral. I en tercer lloc perquè s’acaba per considerar la situació de pobresa com un tret permanent i immutable de la identitat de les persones.

El discurs aporòfob té com a conseqüència la deshumanització i cosificació de les persones, i, fins i tot, pot traduir-se en violència verbal o física: burles, insults, vexacions, o agressions físiques. Aquestes agressions tenen, a més, conseqüències psicològiques greus: sensació d’indefensió i vulnerabilitat, por, ansietat, depressions greus, idees de suïcidi, etc.

 

Com afrontar-lo

No obstant això, no s’ha de caure en el pessimisme social. Convé també recordar el treball que realitzen una multitud d’organitzacions socials i ciutadans voluntaris en defensa de la dignitat de les persones sense recursos. Femarec desenvolupa des de fa anys programes i projectes específics destinats a reinserir socialment i laboral a persones en situació de pobresa i forma part de la plataforma Acord Ciutadà que amb més de 900 entitats socials, serveis i institucions treballen per una Barcelona més inclusiva. Aquest espai de cooperació i acció compartida connecta iniciatives d’arreu de la ciutat per fer front a les desigualtats. 

No podem perdre mai de vista que la persona que es veu obligada a viure al carrer no ho fa mai per gust i que una gran majoria de nosaltres som susceptibles, en un moment crític, de veure’ns abocats a aquesta dura realitat. Per tant, no hem de girar la cara a aquest greu problema social, sinó afrontar-lo i crear eines i cercar recursos per tal que tothom, tingui l’oportunitat de refer la seva vida i sortir d’una situació tan extrema com la de perdre la llar.